Pals, Pedres i pinyes. Descobreix la natura amb les teves criatures

Tenir erugues a casa ens fa veure que la natura no és estàtica, que canvia i es transforma de una manera o altra. Nosaltres cada dia observem com les nostres erugues de papallona reina (Papilio Machaon) creixen. Vam decidir criar unes quantes erugues a casa per poder viure aquest meravellós procés. A les criatures els encanta poder apreciar i comentar els canvis que veuen. A més, des de fa un temps també les criem a casa per augmentar la seva taxa de supervivència, doncs només 5% d'elles arriben a l'estat adult Eruga Quan surten dels ous, tal i com en el conte de la petita eruga goluda, només fan que menjar i menjar, per tal de créixer. En aquest procés, fan quatre mudes, i aleshores adquireixen la mida màxima (primera eruga de la foto), i estaran preparades pel seu últim gran canvi, la metamorfosi. Quan arriba el moment, les erugues busquen una superfície on adherir-se, com una branca o el revers d'una fulla, ho faran per l'abdomen i fabricaran uns fils sedo...

Fa uns dies vaig poder observar aquesta magnífica papallona nocturna, el borinot o esfinx de la mort ( Acherontia atropos ). Estava morta i la vaig poder apreciar de ben a prop, tot un privilegi.  Tot i el seu tenebrós nom, aquesta arna és totalment inofensiva. La seva nomenclatura, tant la popular com la científica, fan referència al seu dibuix al dors del tòrax que recorda una calavera humana.  Tot i els noms macabres i la fama injusta que el seu nom li ha donat, aquest animal té unes característiques ben curioses: És una de les arnes de més envergadura alar, 12 cm.  Posseeix la facultat d'emetre un sorollet piulant quan se la molesta,tant en la fase adulta comen la fase d'eruga.  Li agrada xuclar la mel del rusc de les abelles. I sabeu com ho fa? Doncs té la capacitat d'emetre la mateixa olor que una abella i així va fent feina sense que ningú la molesti.  El seu apèndix bucal és una trompa curta, a diferència de la resta de esfíngids que xuclen e...

Segur que quan éreu petits i anàveu a la platja us fèieu un fart de buscar tot tipus de tresors; petxines, closques de cargols, vidres arrodonits, etc.... a mi personalment, una de les coses què més em sorprenia era rebuscar entre la sorra i trobar petxines foradades. Quina sort! pensava. Les podia unir i fer-ne collarets. I és que més o menys el nombre de petxines foradades que podem trobar en una platja és d'una entre cent, així que cal triar i remenar. Però com l'erosió del mar, el seu onatge, podia fer un forat tan perfecte?  La curiositat em va portar anys més tard a esbrinar el famós misteri dels perfectes forats en les petxines. Sabeu quin és? Sabeu qui és el responsable? Doncs un cargol marí, anomenat cargol lluna ( Naticarius hebraeus ). S'anomena així per l'obertura en mitja lluna que té. El seu aspecte és robust i brillant, amb taques brunes, la forma de les quals recorda a l'escriptura hebrea, d'aquí el nom de l'espècie hebraeus ...